dissabte, 27 de gener de 2018

Hortes medievals



Una horta és un terreny de regadiu destinat al conreu de verdures, llegums, arbres fruiters... Segons el diccionari Alcover Moll també és el nom de diferents extensions de terra baixa, plana i fèrtil o nom d’alguns pobles i llogarets com l’Horta de València, Horta de Sant Joan, Horta –Guinardó...
A l’època medieval al Penedès hi havia llocs anomenats horta. En comentarem tres, que se situen dins el terme de Vilafranca del Penedès.

L’Horta de Badarres
Aquest topònim el comencem a trobar a principis del segle XIV. A vegades escrit Bedarres, però majoritàriament Badarres.
A Vilanova de Prades existeix el barranc del Badarrés, també anomenat el barranc del Badarreig. Badarres o Baderres també era el nom d’una ciutat i territori de la Gàl·lia Narbonesa que avui es diu Béziers. Segons Alcover la seva etimologia és celta., origen de la paraula Baeterrae, nom de dita ciutat i regió que seria Béziers.
Bernat Milà i Pere Miret són els primers penedesencs que trobem que a l’any 1312 tenien terres en aquest lloc de la seva propietat. Sembla molt evident que aquest és un dels topònims més antics del nostre territori, ja que surt en un dels primers llistats de propietats que cobraven censos els castlans de Vilafranca.


Camins públics
L’horta estava situada molt a prop d’un “itinere publico”. Aquest camí era el que anava a Pacs del Penedès: Any 1366: “Pericó Misser, fill de Ferrer Misser draper i Constança difunta, de vila, reconeixen a Geraldona, filla de Francesc Sabater, difunt, i Elisenda.. tres quartons de terra a l’horta de Badarres estimats amb 30 lliures. Té pel noble Jaume Pelegri de Malta amb cens de 8 punyerons d’ordi a sant Pere i sant Felix. Els límits de la terra són: terra de la muller de Francesc Alemany, terra de Pere Marc escriptor, terra de Bernat Mestre mulater, i el cami que va a Pacs”; Any 1404: “...Francesc Torrelles agricultor té hort a horta Badarres a quadra de Castellmós. Els límits són l’hort Bartolomé Soler...Pere Oller llaurador, carrer general que va a Pacs...”

Aquest camí també anava a la Font de Castellmós i ens el situa al lloc de les Clotes  i a la quadra de Castellmós any 1366: “Bernat Soler prevere té terra a Clotes a la quadra de Castellmós que fou del seu pare Bartolomé Soler carnisser… La terra és a prop de l’horta de Badarres. Els límits són un carrer públic que va a la font de Castellmós i a Pacs, terra de Pere Oller, terra de Francesc Torrelles llaurador i terra dels hereus de Marc Morató”
Un altre camí que surt en la documentació és el que va de Vilafranca a les Clotes: any 1403 “… Berenguer Gual del Vendrell té terra a orta de Badarres. Els límits són, terra de Pere Feliu cavaller i vídua de Pere Marc , cami que va de vila a les Clotes...”
L’horta de Badarres estava situada prop de l’adoberia d’en Pi: Any 1412 “...Bartolomé Barceló té una terra a l es Badarres, prop adoberia den Pi...” L’adoberia del notari Jaume Pi estava situada fora muralles, al final del carrer dels Ferrers, aspecte aquest, que ens indica que no deuria estar molt lluny d’aquest lloc la situació de l’horta de Badarres.
També el camí anava a l’ermita de Pacs: any 1497 “...Vicens Coloma botiguer té terra a l’orta de Badarres . Els límits són: “...terra dels hereus de Gabriel Bergues teixidor de lli e llana, cami que va a la ermita de Pacs...”


Arrendataris de les terres d’aquest espai
En dades de diferents anys del segle XV se la troba amb el nom d’Horta de Santa Maria o de Badarres. Santa Maria, perquè els preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca, cobrava rendes d’aquest espai encara que també podria ser Santa Maria de Montserrat, que també en cobrava.
A més el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs també hi cobrava rendes. Igualment el monestir de Santes Creus.

Però els més importants senyors d’aquestes terres eren els castlans de Vilafranca, en Ferrer i Bartomeu de Vilafranca els més habituals. Això ens demostra que l’Horta de Badarres és un dels espais antics situats dins el terme de Vilafranca, per on passava el camí reial, les Clotes va ser l’espai on hi havia més terres, horts i oliveres que es treballaven des del principi.
Un altre particular que cobrava rendes era el mercader Jaume Pelegrí, originari de la illa de Malta, familiar del Bartomeu Pelegrí que fou batlle de Vilafranca i els que van donar nom a la Pelegrina, que coneixem.

L’Horta de Garrigues
Aquest és un altre topònim que trobem com a Horta en el segle XIV. La primera data és de l’any 1375: “...Gerald Avella i la seva muller Geraldona, venen a Marc Llaurador advocat una terra a orta de Garrigues ...” Els límits d’aquesta terra ens diu que està prop d’una rassa del torrent, en aquí ja trobem aigua molt a prop.
El notari Jaume Garrigues de Vilafranca disposava de moltes terres situades en la quadra de la Pelegrina. Creiem que ell va donar dom a la dita horta. Situem per tant aquesta horta al lloc dit d ela Pelegrina, també a les Clotes. El torrent molt probablement fos el torrent de la Pelegrina o el que seria posteriorment el de l’adoberia. Una dada de l’any 1386 ens ho confirmaria: “...El sabater Bernat Bas ven al bracer Ramon Duran una terra situada al locum vocatum orta d’en Garrigues et la Palagrina...”.


L’Horta del Terrós
Una altra horta que trobem dins el terme de Vilafranca en època medieval és la del Terrós, que és de la naturalesa de la terra, que està barrejat amb terra, aquest és el significat de terrós, però també vol dir terra de conreu.
Tenim una data de l’any 1348: “...Pere Pi ven al sastre Guillem Pujades terres a la orta del terros...”. Per saber on podria estar situada aquesta horta, sabem que Pere Pi és mercader i durant els anys últims del segle XIV posseeix terres a la quadra de Solsona, a Cantacorps, a la quadra de Sant Julià...si busquem els límits de la terra que ven Pere Pi al sastre Guillem Pujades, hi ha terres de l’apotecari Ferrer Oller, les terres de Tomàs Vives i terres de Bernat Calaf.
L’apotecari Ferrer Oller, té terres a Puigciuró, al Ferrús o Ferruç...el sastre Tomàs Vives té terra a la quadra de Sant Julià, a la de Solsona...i el carnisser Bernat Calaf té terres a la quadra de Solsona...
Resumint, creiem que l’horta del Terrós també estava situada a les Clotes, el lloc de la quadra de Solsona així ho indicaria. La catedral de Santa Maria de Solsona cobrava rendes d’un dels espais situats a les Clotes, en el camí que anava a la Bleda.
Aquestes hortes estaven situades en un dels llocs més humits del terme de Vilafranca, d’aquí l’origen d’un altre topònim el Vallmoll, situat també en aquest espai, nom que també tenia la riera de l’adoberia. També existia la riera de Canyemàs, que actualment seria la que continuava amb la de Llitrà.






dimarts, 26 de desembre de 2017

Els censals morts i violaris del Mas de la Riba (segles XIV-XV)





Guillem Gual del Mas de la Riba, situat a santa Margarita i els Monjos, feia donació al seu fill Jaume de les diferents pensions de censal mort/violari que cobrava anualment. També deixava part d’aquestes pensions en el seu testament a esglésies perquè li facin un bon enterrament.
Cal saber que molta gent venia o comprava censals morts, però en el cas d’en Guillem és important, pel fet de que no hem trobat que en vengui cap, sinó que sempre és ell qui en compra. Això és símptoma de bon capital per invertir. Després de la mort de Guillem, la seva vídua Caterina va continuar invertint en aquest afer que donava per viure bé i amb comoditat durant anys de crisis econòmica de finals del segle XIV i primera meitat del segle XV.

El cens és la venda d’una pensió anual a alguna persona com a remuneració d´ una quantitat determinada que aquesta li ha deixat. El comprador – o censalista – és qui adquireix la pensió i el venedor – o censatari- és qui l’ha de pagar. Tot i que aquesta és la definició que donen alguns juristes, alguns historiadors el defineixen com un préstec legal, indefinit, sancionat pels notaris, pel qual es paguen uns interessos anuals i en conseqüència, constitueix una càrrega que pot ser eterna. En el segle XIV ja estava perfectament format com a institució jurídica. El censal és l´ instrument que permet intervenir en els processos d’endeutament d’altres masos. Els pagesos que han contret deutes o han de liquidar pagaments ineludibles, busquen crèdits en les institucions religioses, la burgesia urbana o els masos benestants.


Del censal se’n diu mort perquè la seva liquidació o lluïció depèn absolutament del censatari sense que el censalista tingui dret a reclamar el capital, i per tant, pot tenir una durada molt llarga. La diferència amb el violari, és que aquest consisteix en la venda d´ una pensió vitalícia per un preu determinat, en aquest cas, el préstec s´ extingia, sense retorn del capital, després de la vida d´ una o dues persones.  També existia el “traspàs” d’una pensió que pagava una altra persona, això feia que la durada d’un censal s’ allargués encara més, a causa del traspàs a una altra persona, que es feia càrrec de les pensions, i, per tant, assumia el deute.
Tenim per exemple, el cas del violari que venen el senyor de la Bleda, Guillem d’ Espitlles i la seva muller Constança l´ any 1381 a Jaume Gual de la Riba, pare de Guillem, al preu de 14 lliures i una pensió vitalícia anual de 20 sous. El préstec s’ extingirà, sense retorn de capital, a la mort de Berenguer d’Espitlles , fill de Guillem, i de Pere Gual, fill de Jaume.

També l’any 1406, Ramon i el seus fills Pere i Antoni Brugal de Sant Miquel d’Olèrdola venien a Guillem Gual 25 sous i 1 diner de violari a vida natural dels fills Pere i Antoni:  pensió que havien de pagar en el lloc de l’Alzina.
La família de Romia, la muller de Guillem Gual de la Riba, que eren de Moja i li donà el mas de l’Alzina en el moment del seu matrimoni, també vendrà censals morts  fins la mort dels fills d’ambdues parts, als Gual de la Riba, l’any 1444:
... Francesc Alzina, maior de dies i Joan i Francesc Alzina, germans i fills de Francesc...venem a l’honorable Joan Berenguer de Masdovelles, cavaller de la vila de l’Àrboç... Jaume Gual i Pere Ferran, mercaders de Vilafranca...tutors testamentàris  de Joaneta e Joanet fills del venerable Guillem Gual... de la casa de la Riba i Angelina...
Joan Alzina té 20 anys i Francesc 18. La pensió era de 12 sous i 3 diners barcelonesos.

Guillem Gual i/o els seus fills o la vídua van comprar molts censals morts, la majoria durant el primer decenni del segle XV. Al mateix temps cobraven pensions de censals morts creats al segle XIV.
Veiem ara una creació de censal mort, feta l’any 1426:
dia 17 de novembre  – Un any, després de la mort de Guillem Gual de la Riba –  en un acte a Sant Cugat Sesgarrigues, en Jaume Bascol de Sant Cugat , la seva muller Antònia i el fill d’ambdós, Raimon Bascol, amb la seva muller Joana, venen a Pere Gual – nét del difunt Guillem Gual – fill emancipat de Pere Gual, mercader – fill del difunt Guillem Gual de la Riba – 22 sous de pensió de censal mort, que s´ havien de pagar a la casa on vivia en Pere Gual, a Vilafranca: 
...dandos, solvendos et apportandos per nos et nostros vobis et vestris in Villaffrancha...et intus hospicium habitacionis vestre et vestrorum...S’acostumava a posar la festa del dia en què s’havia de pagar :  ...a proxime festo Sancti Andree ad unum anum primo et continue venturum et sic de inde anno quolibet in dicto termino sive festo...Després d’una sèrie de clàusules que s’anaven repetint acostumava a sortir el preu del censal , és a dir, la quantitat prestada, en aquest cas per Pere Gual : ...pro precio vero predictorum que vobis et vestris perpetuo vendimus dedistis et solvistis nobis et confitemur...recepisse quindecim libris et octo solidos monete barchonense de terno.... També hi havia els fiadors, els avaladors d´aquesta deuta : damus vobis fideiussorem Marchum Maço, mansi de les Garrigues, parrochie Sancti Cucuphatis de Garricis.,. i també una “multa” sinó es complia el pagament de les pensions : ..pro pena stilicet et nomine pene et pro qualibet vice qua contrafactum fuerit, quinquaginta solidos dicte monete... i si convingués les mullers – Antonia i Joana – hipotecaven  el seu dot per poder pagar el censal - : ...nos dicti Anthonia et Johanna, cerciorate de iuribus nostris per notarium... ac dotibus et sponsaliciis nostris et iuribus ypotecharum nostrarum que habemus ...in et super bonis dictorum vostrorum nostrorum... Molt sovint després del document de creació del censal, venia un altre document on els venedors del censal rebien la quantitat prestada – en aquest cas  les 15 lliures i els 8 sous – i ells signaven una àpoca conforme havien rebut la quantitat demanada: ...nos Jacobus Bascol...confitemus et recognoscumus vobis Pericono Gual, filio emancipato Petri Gual mercatoris Villeffranche...facimus vobis de predictis quidecim libris et octo solidos...apoche...
Visita al Mas de la Riba

També la vídua de Guillem Gual, Caterina, el mateix any 1426 crea un censal :  ... Nos Jacobus Noya, loci de Letgerio, parrochie Sancti Jacobi dels Domenys, et Sibilia eius uxor... venen a : ...venerabili domine Catharine, uxor venerabili Guillermi Gual, quondam, mansi de la Riba, parrochie ecclesie beate Marie de Blita...censuali mortuo...XIII solidos, III denarios...
Pensions, que s’havien de pagar al mas de la Riba per Sant Bartomeu. Les clàusules són les mateixes que l´ anterior venda de censal mort. La quantitat prestada és de 10 lliures i 10 sous. També signen una àpoca rebent la quantitat prestada el mateix dia. L’única diferència és que en aquest cas no hi ha avaladors. Possiblement la raó és la coneixença i per tant, la confiança que tenia Caterina amb Jaume Noya, ja que aquest és veí del poble de Lletger, del terme de Sant Jaume dels Domenys, d’on és originària Caterina. En aquest llogaret/quadra hi tenia Guillem Gual possessions de terres fins i tot de senyoria. També d’aquest mateix poble li va venir a Caterina una herència de part del seu germà. Un Pere Noya es casà a finals del segle XV amb un Gual del mas de l’Alzina, probablement família de Jaume. A més en Jaume Noya formava part de la universitat de Banyeres del Penedès al segle XV. Més conegut i de confiança ja no podia ser. No calia que tingués fiadors. 
Uns censals de les universitats de Moja i Masquefa, que es cobraven pensions des de l’any 1379 els va rebrer Pere Gual, amb herència per part del seu avi Guillem.
A Vilafranca, el 29 d’Octubre de 1425, en Pere Ferran com a tutor del nét Guillem, i a més com a procurador de Caterina, conjuntament amb Pere Gual i el fill d´ aquest, Pere, confirmen al frare Marc de Rubió, paborde del Penedès, però ara al monestir de Sant Cugat del Vallès que :

... Guillem de Corb i Pere Fàbregues, procuradors i síndics dels homes de la universitat de Masquefa; Francesc Bonastre, procurador i síndic de la universitat de Monistrol de Noia; Pere i Francesc Plana i Guillem Bertran homes de la universitat de la Quadra de Moja; i Ferrer Girbau, Bernat Canyís, Pere Sunyer i Gerard Fuster, de Sant Esteve, llocs que pertanyen al monestir de Sant Cugat del Vallès, van vendre a Jaume Gual del mas de l’Alzina al preu de 100 florins d’or d’Aragó de censal mort. L’acte es feu a Moja, el 3 de desembre de 1394. En un altre acte, al mas de l’Alzina, amb data del dia 31 d’octubre de 1415 fou traspassat el pagament de les pensions a Jaume, fill de Guillem Gual del mas de la Riba. Deixant al moment de la seva mort, el cobrament de les pensions d’aquestes universitats al seu nét, Pere Gual, fill de Pere Gual, mercader.
És a dir, les universitats de Masquefa, Monistrol de Noia i Moja, havien venut l´ any 1394, en un acte a Moja, censals morts amb pensions anuals a Jaume Gual del mas de l’ Alzina.  En Jaume del mas de l’Alzina en un acte al mateix mas, l’any 1415, traspassa el cobrament de les pensions d’aquest censal a Jaume, fill de Guillem. En el testament d’ aquest últim, deixa el cobrament d’aquestes pensions al seu segon nét Pere Gual.
En el mateix llibre hi ha un document signat a Vilafranca el mateix dia on també es parla de la venda de censals a Jaume Gual de l´ Alzina de pensió de 91 sous i 8 diners rendals, anuals, i la cessió d´ aquests censals a Jaume Gual de la Riba, difunt, pare de Pere Gual. I els singulars de la universitat de Moja, fan la venda de la resta del censal mort al nét Guillem Gual, l´ hereu del mas de la Riba, amb pensió de 33 sous al preu de 50 florins d´ or, a pagar el dia primer de Tots Sants, i d´un any, per Nadal.:
...in monasterio Sancti Cucuphatis Vallenses, domino dicti loci, hiis presenti et consentienti obtenta letra, pro hiis ...iuxta portale vocatum de Bon Consell, dicti loci de Modia...fuerunt presentis ...: Pere Mercer, Bertolomeu Jofre alias Serra, Marc Mascaró, Pere Durrus, Antoni Pujador, Francesc Pintador, Francesc Plana, Jaume Durrus, Antoni Barçaló, Guillem Alzina, Bertolomeu Pujo, Francesc Alzina, Jaume Riu, Arnau Bertran et Pere Bertran, omnes habitatores singulares dicti loci...vendicionem dictis heredi et pupillo suo tempore de triginta tribus solidis de censuali mortuo precio quiquagintam florenorum... La venda la fan els síndics de la universitat, conjuntament amb Caterina, vídua de Guillem Gual.
Resumint, veiem que en un mateix acte Pere Gual, mercader, fill de Pere Gual, mercader de Vilafranca, i nét de Guillem Gual de la Riba, rep com a herència – segons el testament de Guillem –la liquidació dels censal mort de la universitat de Masquefa que és de 100 florins d´ or.
També que l’altre nét de Guillem, l’hereu, en Guillem, menor d’edat – l’any 1425 – rep el dret de cobrar les pensions que encara falten pagar del censal mort de la universitat de Moja. Què passa amb les pensions o censals de les universitats de Monistrol de Noia i Sant Esteve de Castellet. No ho sabem. En el llibre notarial on surten aquests documents hi ha més de 30 fulls en blanc. Calia omplir-los per saber com quedaven el cobrament d’ aquests censals?. No podem afirmar si el nét Guillem o la vídua Caterina se’n van fer càrrec.
El que si queda clar és que després de la mort de Guillem Gual del mas de la Riba, deuria costar molt endreçar el cobrament de les pensions de censals morts.
És clar que els Gual es van aprofitar de la crisis econòmica que hi havia a la comarca i fora d’ella. Ells tenien un bon coixí econòmic, mentre que altres en necessitaven. Això incrementà aquest excedent que ja tenien els Gual.

divendres, 10 de novembre de 2017

LES POBLES (BARRIS) MEDIEVALS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS




Creiem que amb la concessió de les franqueses l’any 1025 al Penedès, a Vilafranca i molt probablement a altre llocs del Penedès, una sèrie de magnats de l’aristocràcia o gent benestant de la vila se n’aprofitaren. En un principi eren pocs: els castlans Vilafranca, els Babau, els Pellisser... Posteriorment, a partir de l’estudi detallat de documents notarials, veiem que la Vilafranca dels segles XIV i XV creix fora muralles, amb terres, carrers, places i cases noves. El domini d’aquests espais el posseïen una sèrie de persones amb prestigi social, polític i econòmic de la vila. Actuaven com a senyors feudals arrendant espais aloers i apropiant-se, tan sols amb el vist i plau de la universitat, de la qual ells formaven part, de terres, horts i cases per poder-ne treure beneficis econòmics i també polítics.

Per una banda, tenim els espais que anomenarem antics: un era aquell on situaríem el naixement de la vila, a l’actual barri de Sant Julià, lloc de la torre Dela, origen de Vilafranca; l’altre seria el call jueu, on els jueus ubicaren els seus edificis i sinagogues. En aquests dos espais els castlans Vilafranca i successors hi continuaran tenint el domini senyorial, cobrant censos de terres, horts i cases. Per una altra banda, Vilafranca creix al voltant del lloc on se celebrava la fira, també a partir del lloc on s’ubicava el mercat de la carn i el peix, a més de l’ampliació fora murs, d’espais a prop de la Via Augusta i el portal –situat en el mateix indret– de la muralla, el de Santa Maria. En aquests altres llocs, els magnats potents de la vila, ubicats en el poder local, com a batlles, com a consellers o altres rangs polítics o econòmics, eren els senyors dominants i ampliaven molt més el seu prestigi.

En els documents notarials, en forma d’establiments, vendes, compres de terres, horts o cases, els espais anomenats els trobem escrits amb la denominació de pobla i el nom del senyor feudal, magnat o benestant que hi posseïa el domini. Vilafranca des de mitjans del segle XIV estava dividida en pobles. Totes comencen dins de l’espai urbà per ampliar-se fora murs. Eren nous nuclis de poblacions. També algunes institucions eclesiàstiques s’apropiaren de les franqueses d’aquests espais i participaven conjuntament dels beneficis amb els magnats, arrendant o subarrendant amb aquests, com el monestir de Santes Creus, el de Sant Cugat del Vallès, la Pia Almoina de Vilafranca o la catedral de Barcelona.

La distribució d’aquestes pobles va donar pas a l’existència d’uns carrers que van mostrar una imatge física de la població de Vilafranca més àmplia i capaç d’acollir més població.

És a principis del segle XIV quan les pobles comencen a sorgir en la documentació notarial, moment en què la població té un creixement notable. Tot i que hi va haver una crisi a la segona meitat del segle XIV, i que durà fins a finals del XV, no sembla reduir-se la població a Vilafranca.

Fem ara un recorregut per aquestes pobles i situem-les dins de l’espai urbà o a l’exterior d’aquest, i enumerem els seus carrers i els senyors que les dominaven.


La pobla dels Jueus

Era aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera expansió urbanística de la vila. Espai ubicat al davant i al darrere del castell dels castlans, on també s’afegia el barri dels jueus, carrers que entraven dins el recinte urbà. Al mateix temps s’ampliava per fora de la muralla i tenia noms relacionats amb els castlans: la mujada d’Huguet o de Ferrer de Vilafranca o carrer de Ramon de Vilafranca.

Per tant, deduïm que aquesta ubicació corresponia als inicis de la primera distribució urbana, que va començar amb indrets molt a prop del castell, arribant a situar els carrers del barri jueu i ampliant-se amb els espais exteriors inicials dels primers habitants de la vila abans de ser emmurallada.

El nom de pobla dels Jueus el trobem escrit en els documents a partir de l’any 1312 fins a la meitat del segle XV. Els carrers que formaven part d’aquesta pobla tenien els següents noms: dels Sarraïns o Batipalmes; de Santes Creus; de Canyemàs; Vall del Castell; d’Aiguaviva de Senyecs; de Sant Julià. També en formaven part els portals de Canyemàs, de Salelles i de Coloma.


La pobla d’en Baró

Els Baró van ser els primers forners de Vilafranca. Formaven part del poder eclesiàstic i de la universitat de la vila. En aquests llocs de prestigi van aconseguir prou poder per ampliar el seu patrimoni durant els segles XIV i XV.

Els primers forns de pa dins del recinte urbà de Vilafranca van ser dos: un situat al costat del castell dels castlans i l’altre situat al cèntric carrer de la Parellada. Aquests forns eren del domini dels castlans de la vila. Un Baró va ser a principis de l’any 1312 forner del forn del castell. Berenguer Baró fou el forner del de la Parellada a finals del segle XIV i principis del XV. Berenguer, a més, es casà amb Geralda, filla del llinatge Mercer, que durant temps va custodiar el palau reial de la vila.

Quant a la relació amb el poder eclesiàstic, trobem en la documentació quatre preveres, dos d’ells són fills dels forners. Obtenen terres i horts a prop de la capella de Santa Maria Magdalena que formen part dels béns reials de la vila. També posseïen terres molt a prop del monestir de Santa Clara. Van ser els fundadors de dos beneficis: el de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria de Vilafranca i el que Berenguer Baró com a rector de l’església de Moja fundà en aquesta mateixa església, el de Sant Martí.

Els Baró també van ser sastres, artesans i ferrers. Els seus béns immobles els trobem en la documentació per uns espais del centre urbà com a l’exterior durant els segles XIV i XV: cases a prop del castell dels castlans i del seu forn, cases al carrer de la Parellada, cases al carrer Pintors i al carrer Torregrossa. Tres carrers molt a prop els uns dels altres.

Fora muralles hi trobem en propietat seva terres i horts al carrer de Santa Maria Magdalena, a Cassera, al Coll de Salom, al fossar dels sarraïns, a la Tria de Palau, a Melió, a la muntanya de Pacs, a Vallmoll, Castellmós, Santa Clara...

Durant aquest temps també formen part de la universitat com a consellers o com a saigs, és a dir, com a oficials de la batllia per executar les penes imposades pels tribunals.

L’espai anomenat la pobla d’en Baró ocupava els carrers exteriors. En aquests llocs eren situades la majoria de terres de propietat del llinatge dels Baró, que arrendaven a diferents persones, actuaven com a senyors feudals. Els carrers o espais principals que formaven part d’aquesta pobla eren el del carrer de la Creu d’Ot –actualment carrer de Montserrat–, el carrer de Santa Maria Magdalena i el carrer de les Cabanyes, carrers tots situats a l’exterior de la muralla.

Podem assegurar que la creixença d’aquests espai va ser deguda també a un nucli antic de poblament: la masia de les Clotes era un d’aquests llocs que la documentació anterior als anys del segle XIV esmenta i situa en aquest indret. També és a prop el poble veí de les Cabanyes, en què al segle XIII ja hi havia la comanda de Sant Joan de Jerusalem –era el seu enclavament anterior abans de ser al centre de la vila–. A més, l’existència del castell de Castellmós, des del segle X, fa pensar que l’espai era ja poblat.


La pobla de Llotger o de Peralba

El nom de Llotger el tenia aquesta pobla a partir de la segona meitat del segle XIV. Posteriorment va dir-se pobla de Peralba.

Els Llotger, arran d’alts càrrecs que van obtenir i gràcies al seu ofici de mercaders i advocats que ampliava els seus beneficis econòmics i de prestigi social, cobraven rendes de cases, horts i pallisses en els carrers que formaven part d’aquesta pobla.

Tenim notícies d’aquest llinatge a partir de l’any 1252. A Borràs de Llotger, batlle reial, li estableixen una terra amb cases, que tenia en alou Maria, vídua de Ramon de Mataró, al lloc de Sunyer, dins del terme d’Olèrdola. Al document ens diu que podia vendre, alienar o donar a qui volgués aquests béns amb la seva millora, salvats el dret, cens, domini i fadiga de deu dies en la venda de Maria estableixen a Borràs de Llotger, una terra amb cases, que tenien en alou al castell d’Olèrdola, al lloc de Sunyer, i una altra terra a Mataró. Borràs Llotger i els seus donarien a Maria i als seus deu quarteres d’ordi. Podria vendre, alienar o donar a qui volgués aquests béns amb la seva millora, salvats el dret, cens, domini i fadiga de deu dies en la venda de Maria...

L’any 1267 trobem Borràs Llotger a Vilafranca, on liquida un censal que li vengué el prior de Sant Pere de Riudebitlles. Es relacionà amb el cavaller Bernat Coll de Vilafranca del Penedès l’any 1348. Comencem a trobar mercaders anomenats Llotger l’any 1315. Aquest mateix any és batlle de la vila Pere Llotger, mercader. També és el collidor de les rendes reials de Vilafranca del Penedès l’any 1323. L’any 1309, l’advocat Guillem de Llotger de Vilafranca és acusat com a corrupte i posteriorment és perdonat pel rei. El més prolífic en la documentació és Joan Llotger, entre els anys 1361 i 1405. Formava part de la Universitat de Vilafranca i durant aquests anys era l’advocat que representava la universitat en qualsevol dels seus afers.

Tot el llinatge s’emparentà amb filles o fills d’advocats tant de Vilafranca com de Barcelona. L’hereu del mercader Bernat Llotger va ser Jaume Peralba l’any 1421. D’aquí que la pobla canviés el seu nom per dir-se de Peralba.

Els carrers de la pobla més importants eren els de Barcelona, el carreró de l’Alfòndec i part de la Parellada. Era situada a prop del portal principal de la muralla –Santa Maria– i travessant el pas de la Via Augusta. El seu creixement era degut al fet que era un dels llocs més concorreguts de fora de la muralla. En aquest espai s’ubicava el bordell, els hostals, i molt a prop s’hi celebrava la fira.

Ja hem dit que el nom de Peralba és el que comencem a trobar en el segle XV referit a la mateixa pobla de Llotger, sobretot a partir de l’any 1421, que és quan Jaume de Peralba és nomenat hereu dels béns de Bernat Llotger.

Comencem a tenir notícies del llinatge Peralba l’any 1312 amb el ja anomenat Jaume Peralba. No sabem l’origen d’aquest llinatge. Un Romeu de Peralba, el 1373, és hostaler. Tots els que hem trobat a la documentació notarial formen part un any o altre de la Universitat de Vilafranca del Penedès. Bernat de Peralba va ser batlle de Vilafranca l’any 1426. L’any 1454 Caterina, muller d’uns Peralba, té una esclava anomenada Margalida.

Els veiem tots relacionats amb els hostalers de Vilafranca. A més, l’espai que porta el seu nom ocupa justament el lloc on estan situats els hostals de la vila, al costat del portal principal de la muralla, el de Santa Maria. Moltes pallisses, cases i horts dels carrers que ocupen aquesta pobla paguen cens als Peralba.


La pobla dels Monjos o del monestir de Santes Creus

El nom de la pobla dels Monjos o del monestir de Santes Creus va ser degut a l’existència en aquest espai d’un forn de pa del domini del dit monestir. El mateix indret on s’ubicava el dit forn se l’anomenava carrer del forn dels monjos. Aquest carrer ha desaparegut de la Vilafranca actual. Era un forn prou important, sobretot per la gent que era de fora vila ja que sense haver d’entrar al centre urbà podia obtenir el pa necessari. Estava situat en l’actual Rambla de la Nostra Senyora, a l’exterior de la muralla. Aquest forn de pa, les cases, els horts i les terres d’aquest indret, participaven de la recollida de rendes del dit monestir a Vilafranca del Penedès. Podem veure que és a prop de l’anterior pobla –la de Llotger–. La ubicació del forn segurament era deguda a la proximitat amb la fira.

D’aquesta pobla surten dades en la documentació, a partir de l’any 1313 fins a l’any 1422. Posteriorment el mateix espai s’anomena pobla del carrer Nou. Aquest carrer sembla situar-se al lloc on existia el forn dels monjos, i probablement va ser una prolongació del mateix carrer.                                                   
         

La pobla de Llobet

Finalment l’última de les pobles que podem trobar en la documentació notarial dels segles XIV i XV és la de Llobet.

El nom és originari del llinatge Llobet. Aquesta família la trobem ja relacionada amb Vilafranca l’any 1298, en un procés instat per Jaume Llobet de Barcelona contra Bartomeu de Mans, de Vilafranca, per extorsions comeses al pare de Jaume, Bernat Llobet (difunt). L’anomenat Jaume va néixer a Vilafranca. Participa també en aquest procés Guillem Llobet com a escrivà reial. L’any 1368 Galcerà Llobet és escrivà reial i viu a Barcelona, però es relaciona amb el seu germà Pere, que viu a Vilafranca.

Van ser homes de palau, notaris, mercaders, paraires, advocats, sastres (Joan Llobet, paraire de Vilafranca, forma una societat mercantil amb la família Consell, de Montpeller). Fou un llinatge molt extens, que vivia tant a Vilafranca com a Barcelona. Molts d’ells van participar molt sovint en la política de la vila.

El nom de la pobla de Llobet sembla referir-se més als Llobet de la segona meitat del segle XIV fins a finals del segle XV. Eren escrivans reials o homes de palau. El nom el trobem anotat a partir de l’any 1429. Les cases, pallisses, horts i terres d’aquest indret pagaven rendes als dits Llobet. Dos són els carrers principals d’aquesta pobla, el de Blanca de Cervelló, inexistent en l’actualitat, on hi havia un dels hospitals medievals que era administrat per la noble Blanca de Cervelló. Fou derruït a finals del segle XV. Una part del carrer de Sant Pere o carrer del monestir dels frares menors era un altre dels carrers d’aquesta pobla.

L’origen d’aquest espai exterior de la muralla de la vila va ser degut a la creixença de la celebració de la fira en aquest indret. L’hospital de Blanca de Cervelló estava situat aquí, també per rebre, si era necessari, la visita de la gent forastera que anava a la fira. El fet que el monestir dels frares menors i el seu hospital per a pobres fos en aquest lloc, va fer que molta gent s’apropiés d’espais on hi havia cases i terres o en fes de noves i cobrés rendes.

Durant aquest temps l’espai territorial exterior estava en mans d’una classe si no ben bé noble, almenys una classe ascendent quant a prestigi econòmic i social.

Els usos d’aquests espais del centre urbà i els nous carrers que es construeixen durant la meitat del segle XIV i el segle XV van anar constituint-se com a part de l’engranatge urbà, social i econòmic i, per tant, participaven de la xarxa de poder d’unes classes socials que s’anaven formant justament en aquest segle i mig.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

 EL COGNOM MEDIEVAL ABEYA / ABEYAR / ABEYÀ / ABELLAR /ABELLÓ




Al capdamunt hi ha les restes del castell d'Abella de la Conca

Abella és un cognom que prové del substantiu "abella", insecte himenòpter. No són massa freqüents els cognoms que tenen a veure amb la fauna, però Abella és un d'aquests. Primitivament podria ser un sobrenom indicat a la persona que es dedicava al conreu de la mel a partir de les abelles. Avella és una forma equivalent del cognom Abella; ambdues tenen el mateix origen i història i fonèticament es pronuncien igual. Un títol nobiliari fou el  de Baró d'Abella, propi de Catalunya. El Rei de la Corona catalano-aragonesa Joan II va concedir el títol a Lluís Millan d'Aragó, cardenal de l'església catòlica el dia 8 de maig de 1477.

Segons la tradició, aquest cognom és originari d'Itàlia i d'aquest país va passar a França i Espanya. Els Abella catalans provenen segurament del castell de l'Abella de la Conca, del qual van prendre el cognom; fou un llinatge de magnats del comtat del Pallars que intervingueren de manera destacada en la política catalana dels segle XIII, XIV i XV. D'aquesta família foren destacats membres Berenguer d'Abella, diplomàtic, conseller i majordom del Rei Pere III. També Ferrer d'Abella, bisbe, que va lluitar al costat del rei català a Sicília l'any 1392.

S’han trobat dades de famílies amb aquest cognom al Penedès, a partir de l’any 1312 fins a finals del segle XX. Els trobem, per exemple, a la parròquia de sant Pere de Subirats i a la de Santa Margarida (als Monjos). Dos masos eren de propietat seva durant el segle XIV: el mas de Savall (Subirats) i el mas Brugalet (Santa Margarida).

El prevere Arnau Abeya oriünd de Peralada fou administrador de l’hospital del sant Esperit de Vilafranca (hospital medieval que estava situat a l’actual carrer de la Font), durant els primers anys del segle XIV. Era família dels Abeya que ja vivien aquí? no ho hem pogut saber encara.

L’any 1448, el prevere de l’església de santa Maria del Mar de Barcelona, Gabriel Avella, signa com testimoni en un afer del castell de sant Martí Sarroca, molt probablement família dels Avellà de Vilafranca del Penedès.

Els Abeyar de Vilafranca del Penedès
Els primers que trobem en la documentació són Arnau i Berenguer Abeyar (escrit així) vivien a Vilafranca del Penedès i eren propietaris de diferents terres situades en el terme durant els anys 1312 i següents.
Francesc i Nicolau Abeya eren clergues de Vilafranca en aquests mateixos anys. Un Tomàs Abeyar és prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca l’any 1358.
El ballester Ramon Abeyar
Ramon Abeyar d’ofici ballester, viu el 1357 al carrer del Pont Nou (actual carrer de sant Bernat ). Ell mateix també és propietari d’un alberg al carrer dels Pintors (actual carrer de la Palma). També posseïa diferents terres situades pel terme de Vilafranca. Fou conseller de la Universitat de Vilafranca durant ben bé deu anys.
Estava casat amb Margarita, filla del paraire Berenguer Jordà de Vilafranca. Ramon, va ser el propietari del Mas Brugalet de la parròquia de Santa Margarida l’any 1379 i posteriors.
La seva filla Bartomeua, es va casar amb Bernat Olesa, paraire de Barcelona. El 1396 Bartomeua signa el seu testament, entre altres coses, demana ser enterrada a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Una altra filla, Eulalia, es va casar amb Bertran Roig, també d’ofici ballester de Vilafranca.
A principis del segle XV Ramon Abeyar ja és difunt. 
Altres Abeyar dels Penedès
Un Raimon Abeyar amb el seu fill també de nom Raimon domiciliat en el terme de Subirats estava casat amb Saurina a l’any 1323.
Gerald Abeyà que viu en el terme de la parròquia de Santa Margarita (els Monjos) casat amb Maria. en l’any 1337.
Bernat Abellar de Vilafranca casat amb Francesca Forner l’any 1384.

El Mas Brugal i el de Brugalet de Santa Margarida
D’aquest Mas en tenim dades justament a partir del segle XIV. El nom de Brugal li ve d’una família anomenada en aquest cognom. El trobem situat en el terme de Sant Miquel d’Olèrdola i no pas amb el de Santa Margarida.
Dins el terme de la parròquia de Santa Margarida n’hi havia un altre molt probablement més petit, que en un principi, deuria ser dels mateixos Brugal., d’aquí el nom de Brugalet i que va comprar el ballester Ramon Abeyar durant  la primera meitat del segle XIV.
Els Brugal van ser mercaders (drapers) que van viure entre els segles XIV i XV en diferents llocs del Penedès.
En l’any 1387 el Mas Brugalet (mort ja Ramon Abellar) n’és propietari Bernat Company, fill del notari de Vilafranca, Francesc Company.
Mas Savall

El Mas Savall de Subirats
A ponent de Can Rosell de la Costa, a Subirats, a uns 260 metres d’alçada hi ha Can Savall. Segons un document del 23/06/1196 s’esmenta el lloc amb el nom de Sant Pere Aval. Es diu que és una antiga quadra, ara bé, com a tal, nosaltres no hem trobat fins ara, menció anterior al segle XV que ho confirmi, només la de que pertanyia a Raimon Abeyar; sabem que el segle XV era d’un donzell anomenat Montbui.
Cases del poble d'Abella de la Conca

Els Abella d’Isona 
Ja en èpoques modernes si que sabem d’uns Abella que eren originaris d’Isona. El més important el notari de Vilafranca del Penedès, Marià Abella Nogués nascut a Bagà (Solsona), i la seva família vivint a la Vila durant el segle XVIII I XIX. Era fill d’Anton Abella Bonet, també notari i Maria Teresa Nogués, nascuda a Isona (Urgell).
La seva muller era Clara Mullol, filla d’un altre notari de Vilafranca, Jaume Mullol Ferrer.
Actualment a Vilafranca, tenim un edifici que té el nom de “Casa Abella” situat a la plaça de Santa Maria números 3 i 4, ja que pertanyia en aquestes anys del segle XIX amb els anomenats Abella d’Isona, edificat a sobre del que va ser la casa de la Pia Almoina en el segle XV fins el XVII, també amb els números 1 i 3 del carrer de Sant Bernat, que també posteriorment, va pertànyer  a aquesta mateixa família dels Abella.
Pia Almoina any 1401

Aquests Abella podríen haver vingut a Vilafranca del Penedès, per trobar-se amb anteriors Abella, que eren originaris de l’Abella de la Conca? Caldria fer un treball més extens per saber-ho del cert, de moment això ha estat un tast del que sabem d’aquest cognom d’origen medieval que va viure en el nostre Penedès medieval.

Casa Abella- Plaça Santa Maria